La dislàlia és el trastorn de l’articulació del llenguatge. Consisteix en la dificultat de produir alguns sons i acostuma a produir-se entre els tres i els sis anys.

És un trastorn greu i que perdura al llarg del temps, afecta l’adquisició del llenguatge des dels seus inicis, pot fins i tot afectar en l’adolescència, podent deixar seqüeles significatives en l’edat adulta.Es diu específic per què les dificultats del llenguatge no poden explicar-se en termes d’un trastorn més general com una discapacitat intel·lectual, un dèficit auditiu, o un trastorn generalitzat del desenvolupament.No tots els nens/es presenten la mateixa simptomatologia per què no afecta sempre de la mateixa manera, ni amb la mateixa intensitat a tots els components del llenguatge, com la comprensió, la pronúncia, l’ús de la sintaxi, o la capacitat de l’ús social del llenguatge i de la comunicació.

Es un trastorn d’origen no neurològic central i causat per lesions físiques o malformacions dels òrgans articulatoris perifèrics. L’origen pot ser congènit o adquirit.

Les causes poden ser d’origen funcional (nòduls, pòlips) o orgànics (edemes, quists), altres factors com la manca de tècnica vocal, parlar amb intensitat no adequada, existència d’hàbits nocius com tabaquisme,  alcohol, mal ús de la veu (to massa alt, tos freqüent). Derivats d’estats emocionals com estrès, ansietat o depressió que poden afectar la musculatura de la laringe i en conseqüència provocar lesions de les cordes vocals.

Són alteracions que es presenten en la producció de la parla amb un llenguatge preservat. Les més habituals són les dislàlies i la disfèmia (quequeig)

Es tracta d’un conjunt de trastorns caracteritzats per retard i alteracions qualitatives en el desenvolupament de les àrees socials, cognitives i de comunicació, així com un repertori repetitiu, estereotipat i restrictiu de conductes, interessos i activitats. En la majoria dels casos, el desenvolupament és atípic o anormal des de les primeres edats sent la seva evolució crònica. Només en comptades ocasions les anomalies es presenten després dels cinc anys.

La Teràpia Miofuncional (EMF) és una disciplina que s’encarrega de prevenir, valorar, diagnosticar i corregir les disfuncions orofacials relacionades amb la producció del parla, mal oclusió dental i problemes dels maxil·lars.

Els odontòlegs recomanen als pares que els seus fills realitzin tractaments logopèdics per assegurar l’eficàcia de l’ortodòncia. La finalitat de la EMF és modificar patrons incorrectes en les funcions respiratòria, masticatòria i deglutòria mitjançant el treball de la posició correcta de la llengua en repòs i en deglutir, treball de masticació, del to labial, facial i corporal òptim per aconseguir que la deglució disfuncional esdevingui correcta.

És el trastorn del llenguatge que es produeix com a conseqüència d’una lesió central. Es tracta de la pèrdua de la capacitat de produir o comprendre el llenguatge a causa de lesions en les àrees cerebrals especialitzades en aquestes funcions.

És un trastorn de la programació motora de la parla. Els músculs de la boca, la cara i el sistema respiratori es poden debilitar, moure’s amb lentitud o no moure’s en absolut després d’un vessament cerebral o una altra lesió cerebral. El tipus i la gravetat de la disàrtria dependran de quina part del sistema nerviós es vegi afectada.

És un trastorn relacionat amb el llenguatge escrit que, desde del punt de vista funcional, es defineix com un trastorn que es manifesta amb una qualitat d’escriptura deficient sense cap retard neurològic o intel·lectual expliqui aquesta deficiencia

És el trastorn de la deglució a causa d’una dificultat en la preparació del bolus alimentari o en desplaçament de l’aliment des de la boca a l’estómac. L’alteració inclou un retard en la transferència del bolus o bé un pas de l’aliment a la via aèria.Malalties neurodegeneratives Les malalties neurodegeneratives (esclerosi lateral amiotròfica, atàxies, distonies musculars, demències neurodegeneratives, etc.) poden comportar dificultats en la comunicació i en la deglució. El paper del logopeda dins de l’equip assistencial és el de contribuir a l’optimització funcional i de la deglució.

La Dislèxia és una dificultat significativa i persistent en la forma escrita del llenguatge, que és independent de qualsevol causa intel•lectual, cultural i emocional i que, per tant, apareix malgrat tenir una intel•ligència adequada, una escolarització convencional i una situació sociocultural dintre de la normalitat. . És una disfunció genètica  amb base neurològica, que afecta aquelles habilitats lingüístiques associades amb l’escriptura, particularment el pas de la codificació visual a la verbal, la memòria a curt termini, la percepció i la seqüenciació. Es manifesta amb una dificultat d’automatització especialment en la lectura, l’ortografia i, en ocasions, també en el càlcul aritmètic.

Comprendre i saber comunicar són sabers pràctics que han de recolzar-se en el coneixement i reflexió sobre el funcionament del llenguatge i dels recursos comunicatius específics de cada matèria curricular, i impliquen la capacitat de prendre el llenguatge com a objecte d’observació, anàlisi i creació. En síntesi, si es tracta de comprendre i saber comunicar, l’eix dels continguts cal situar-lo en els usos i situacions comunicatives que es produeixen en les activitats educatives de totes les matèries que s’ensenyen al centre educatiu.

La Discalcúlia és un trastorn caracteritzat per dificultats en la correcta adquisició de les habilitats aritmètiques, que afecten d’una manera significativa al rendiment acadèmic o en les activitats de la vida quotidiana que requereixen capacitat per al càlcul i no està causada per un dèficit sensorial o una malaltia mèdica. A l’escola, aquestes dificultats queden reflectides en repetits suspensos a l’àrea de matemàtiques, mentre que en la resta d’assignatures el rendiment se situa en valors normals.

Presentaran dificultats també en:

1. Resolució de problemes   La definició adequada d’un problema matemàtic depèn, d’una banda, de la disponibilitat d’una àmplia gamma d’estratègies que podem aplicar en diversos contextos i, per un altre, de la capacitat de reconèixer que l’estructura del problema que hem de resoldre és similar a la d’uns altres que hem resolt prèviament per a això serà necessari que puguem distingir les dades rellevants d’aquells  que no ho són i, que siguem capaces d’observar que les dades rellevants d’un determinat  problema coincideixen amb els de un altre que hem resolt anteriorment.

2. Raonament matemàtic   El raonament matemàtic és la capacitat d’un individu per formular, utilitzar i interpretar les matemàtiques en una varietat de contextos. Inclou tant raonaments matemàtics com l’ús de conceptes, procediments, fets i eines matemàtics per descriure, explicar i predir els fenòmens. Permet a l’alumnat entendre el paper que juguen les matemàtiques al món així com raonar i prendre decisions que necessita per esdevenir un ciutadà constructiu, compromès i reflexiu.